Síndrome de l’Apnea Obstructiva del Son en nens (SAOS)
Patologia del son en nens

El ronc és un símptoma comú però poc valorat a la infància. No sol ser tan aparatós com a l’adult. Indica una lleu dificultat respiratòria. Quan el ronc és un símptoma clar acompanyant de parades respiratòries estem davant una Síndrome d’Apnea Obstructiva del Son. La Síndrome d’Apnea Obstructiva del Son (SAOS) és una patologia freqüent a la primera infància i s’incrementa en edats posteriors, podent produir severes complicacions. Les principals són retard en el creixement, problemes de comportament i dificultats en laprenentatge, a més de les repercussions cardiocirculatòries i pulmonars. El primer símptoma és la presència d’enuresi, en nens que ja han controlat els esfínters. Es calcula que entre el 7 i el 10 per cent dels nens són roncadors habituals, o sigui, que ronquen cada nit. El ronc pot començar a qualsevol edat, encara que és més probable que en els lactants, a diferència dels nens grans, sigui degut a anomalies estructurals de la via aèria. Abans de la pubertat, la freqüència del ronc és aproximadament igual en ambdós sexes, mentre que després de la pubertat predomina al sexe masculí. El SAOS és present en nens de totes les edats, des dels nounats a l’edat adolescent. S’estima que la incidència de la síndrome d’apnea obstructiva del son en edat pediàtrica gira al voltant de l’1 al 3%, afectant preferentment els nens d’edat compresa entre els 2 i els 5 anys, període en què el teixit limfàtic és hipertròfic. Clínicament, els símptomes que caracteritzen aquesta síndrome en els nens són els roncs habituals, el son fraccionat i els problemes neurocomportamentals diürns. La somnolència diürna no és freqüent en els nens amb SAOS, encara que sí que hi pot ser present. Els pares poden referir apatia, escàs interès pel que els envolta, irritabilitat i cansament. També s’hi observa una respiració bucal i sorollosa. En alguns casos extrems s’ha observat un retard en el creixement ja que l’hormona responsable d’aquest procés se segrega durant les fases 3 i 4 del son que són les que aquests nens tenen distorsionades pels múltiples despertars secundaris a les apnees. També en formes severes de SAOS poden aparèixer alteracions cardíaques que poden portar a la mort del pacient.

El diagnòstic de SAOS infantil se sol fer mitjançant la història clínica, l’examen físic per l’ORL, el registre de vídeo o àudio i l’estudi polisomnogràfic. L’estudi polisomnogràfic és actualment el “gold standar” per confirmar el diagnòstic i avaluar la gravetat del SAOS.

Sempre en funció de la causa. L’adenoamigdalectomia és el tractament més estès i eficaç en gairebé tres quartes parts dels casos. Aconsegueix la normalització del quadre respiratori nocturn, de la simptomatologia diürna i la reversió en molts casos de les complicacions cardiovasculars i del retard en el creixement. Es recomana que els nens operats segueixin sent avaluats amb posterioritat tant clínica com polisomnogràficament. Una altra possibilitat terapèutica és “Equip de CPAP infantil” (CPAP de l’anglès “Continus Positive Airway Pressure” – Pressió positiva d’aire continu-). S’ha de considerar la possibilitat d’ús en aquells nens que esperin una cirurgia reparadora sobretot casos de síndromes malformatives.